Seguidors

divendres, 25 de setembre del 2020

ORIGENS (2)

Els errors es repeteixen generació rere generació.

A casa, sempre hem sigut negats per a l'esport. Especialment, per a l'esport d'equip. El meu pare va deixar el futbol quan va fallar un gol tot i trobar-se sol davant del porter.

I jo penso que, més que una manca de talent natural, això es deu a la por de quedar malament davant els companys, que ens porta a cometre més errors dels necessaris, i acaba sent com el peix que es mossega la cua. 

De petit i no tan petit, quan a l'escola triaven els equips per jugar a bàsquet, a mi sempre em triaven l'últim, perquè feia més nosa que servei. Si era el més maldestre en els esports, en la resta d'assignatures era el primer de la classe. Feia els deures i no m'havia d'esforçar excessivament. Això em va resultar útil? De cap manera. Els companys m'odiaven. I no puc dir que el temps hagi posat les coses al seu lloc. Molts d'ells es guanyen la vida millor que jo.

Val a dir que, sobretot a partir del meu pas per l'institut, em vaig esmerçar a ser un alumne nefast. Feia el just per aprovar i dedicava tot el meu temps a fer bretolades. Aquest canvi d'actitud em va portar més sort. Després, em vaig integrar còmodament a la societat i he tingut una vida més o menys folgada. Però l'actual crisi econòmica està posant en seriós perill el meu modus vivendi; a més, ara que havia aconseguit practicar un esport amb certa regularitat -l'esquaix-, va i es posa de moda el pàdel. Com que es juga en equip, encara que sigui només de dos, i ningú no confia en les meves possibilitats, he tornat a quedar, literalment, fora de joc.

El meu fill té els mateixos problemes. L'altre dia, van preguntar a classe "els fets que havien marcat el pas d'una etapa històrica a una altra"; ell, a qui li agrada la Història quasi tant com a mi, va respondre sense dubtar i correctament; amb la qual cosa, els companys el van acusar d'empollón. Però està demostrant ser més llest que jo. Encara fa l'ESO i la seva màxima preocupació és fer veure que sap menys del que sap. Ell no vol ser un empollón. S'hi esforça. Estudia, sí, però també juga a futbol-sala i passa la major part del temps amb els vídeo-jocs i la seva principal il·lusió és guanyar partides de Fortnite.

diumenge, 20 de setembre del 2020

ORIGENS (1)

Una profunda esquerda recorre el país. Algú ha dit que les coses poden canviar però abans haurien de canviar els homes.

L'estat de guerra es va declarar el 1936, però abans ja es matava la gent per idees que, en el fons, tenien a veure amb els diners.

El meu avi va haver de fugir i va anar a parar al Sud de França, al camp de concentració de Bram, on els polls se'ls cruspien, la fam els consumia i les ambicions quedaven enterrades sota una espessa capa d'humitat i de brutícia. 

I la família a Catalunya, sense res per menjar. La meva àvia feia l'estraperlo i, quan hi havia sort, podien compartir una arengada per sopar (eren tres).

El meu pare no li va perdonar a l'avi la gana que els va fer passar. Més que a l'avi, a les idees que el van condemnar a l'exili. L'avi era (més o menys) un intel·lectual i, quan es va jubilar, va escriure unes memòries que han arribat a les meves mans. Com que a mi sempre m'ha agradat escriure, el meu pare devia pensar que també acabaria malament i va fer mans i mànigues perquè jo desistís de les meves aficions diguem-ne artístiques. En bona mesura, ho va aconseguir.