A casa, sempre hem sigut negats per a l'esport. Especialment, per a l'esport d'equip. El meu pare va deixar el futbol quan va fallar un gol tot i trobar-se sol davant del porter.
I jo penso que, més que una manca de talent natural, això es deu a la por de quedar malament davant els companys, que ens porta a cometre més errors dels necessaris, i acaba sent com el peix que es mossega la cua.
De petit i no tan petit, quan a l'escola triaven els equips per jugar a bàsquet, a mi sempre em triaven l'últim, perquè feia més nosa que servei.
Si era el més maldestre en els esports, en la resta d'assignatures era el primer de la classe. Feia els deures i no m'havia d'esforçar excessivament. Això em va resultar útil? De cap manera. Els companys m'odiaven. I no puc dir que el temps hagi posat les coses al seu lloc. Molts d'ells es guanyen la vida millor que jo.
Val a dir que, sobretot a partir del meu pas per l'institut, em vaig esmerçar a ser un alumne nefast. Feia el just per aprovar i dedicava tot el meu temps a fer bretolades. Aquest canvi d'actitud em va portar més sort. Després, em vaig integrar còmodament a la societat i he tingut una vida més o menys folgada. Però l'actual crisi econòmica està posant en seriós perill el meu modus vivendi; a més, ara que havia aconseguit practicar un esport amb certa regularitat -l'esquaix-, va i es posa de moda el pàdel. Com que es juga en equip, encara que sigui només de dos, i ningú no confia en les meves possibilitats, he tornat a quedar, literalment, fora de joc.
El meu fill té els mateixos problemes. L'altre dia, van preguntar a classe "els fets que havien marcat el pas d'una etapa històrica a una altra"; ell, a qui li agrada la Història quasi tant com a mi, va respondre sense dubtar i correctament; amb la qual cosa, els companys el van acusar d'empollón.
Però està demostrant ser més llest que jo. Encara fa l'ESO i la seva màxima preocupació és fer veure que sap menys del que sap. Ell no vol ser un empollón. S'hi esforça. Estudia, sí, però també juga a futbol-sala i passa la major part del temps amb els vídeo-jocs i la seva principal il·lusió és guanyar partides de Fortnite.
Vaja, Ricard: a banda del cinema, també tenim en comú que de petits ens triaven dels darrers quan jugàvem a pilota...
ResponEliminaRespecte el que comentes del teu fill, és una situació que em toca viure a diari com a professional de l'ensenyament. Fins i tot m'he trobat amb alumnes que, a propòsit, fan malament alguna pregunta de l'examen per treure menys nota o que el giren quan els hi tornes perquè no volen que els altres vegin que tenen un excel·lent.
Una abraçada.
Veig que has descobert el meu bloc secret. No en faig gaire publicitat per no haver d'auto-censurar-me, i reconec que el tinc una mica deixat. En fi, ara que ja t'he explicat mitja vida als comentaris de "Para todos los gustos", no vindrà d'aquí que coneguis l'altra mitja.
ResponEliminaNo et sàpiga greu això que fan els teus alumnes. També és una demostració d'intel·ligència i sempre és millor que haver de patir bullying (quan jo era petit no existia la paraula però et ben asseguro que el fet sí que existia).
Una abraçada.