L'estat de guerra es va declarar el 1936, però abans ja es matava la gent per idees que, en el fons, tenien a veure amb els diners.
El meu avi va haver de fugir i va anar a parar al Sud de França, al camp de concentració de Bram, on els polls se'ls cruspien, la fam els consumia i les ambicions quedaven enterrades sota una espessa capa d'humitat i de brutícia.
I la família a Catalunya, sense res per menjar. La meva àvia feia l'estraperlo i, quan hi havia sort, podien compartir una arengada per sopar (eren tres).
El meu pare no li va perdonar a l'avi la gana que els va fer passar. Més que a l'avi, a les idees que el van condemnar a l'exili. L'avi era (més o menys) un intel·lectual i, quan es va jubilar, va escriure unes memòries que han arribat a les meves mans. Com que a mi sempre m'ha agradat escriure, el meu pare devia pensar que també acabaria malament i va fer mans i mànigues perquè jo desistís de les meves aficions diguem-ne artístiques. En bona mesura, ho va aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada